GALERIA


El massatge és tan antic com la mateixa vida: l’acció de posar-se la mà damunt d’una zona adolorida per fregar-se-la o per aplicar-hi una pressió ferma constitueix una resposta reflexa per alleujar el dolor o la tensió.

En origen, el massatge com a teràpia va sorgir amb uns mètodes més o menys rudimentaris, però amb uns efectes òptims; d’aleshores ençà, s’ha anat desenvolupant i ha estat present en totes les cultures al llarg de la història.

Els primers testimonis escrits que l’esmenten daten de fa més de cinc mil anys. Els registres més reculats del concepte de massatge i del seu ús, localitzats a Orient, provenen de l’antiga Mesopotàmia i acrediten que fa quatre mil anys ja es practicava. El massatge també apareix descrit en els llibres sagrats de la cort imperial xinesa, on s’emprava amb finalitats terapèutiques, i als Vedes, textos de les escriptures hindús que el relacionen tant amb les obligacions quotidianes de l’home com amb els rituals i les aplicacions terapèutiques.

A Occident, la tècnica del massatge es documenta ja en l’antic Egipte, on els sacerdots i els metges empírics el feien servir amb finalitats curatives i també en els ritus sagrats. A Grècia, el massatge com a tema es va reflectir en abundants representacions que formaven part de l’entorn més proper de les persones. Hipòcrates (450 aC), a més, fou el primer a definir i fixar algunes regles pel que fa a les manipulacions i friccions, i es va referir a les propietats químiques dels olis utilitzats per tractar el dolor corporal i per facilitar determinades accions fisiològiques. Els grecs practicaven el massatge terapèutic, l’estètic i, sobretot, l’esportiu, i van desenvolupar tot un sistema coordinat de tècniques per a les seves proves atlètiques.

Impregnat de la cultura grega, el massatge es va estendre progressivament entre els perses i els romans. El metge Galè, seguint els mestres grecs Hipòcrates i Aristòtil, el feia servir per relaxar i tractar la musculatura dels gladiadors.

Posteriorment, els àrabs, com a poble conqueridor, van ampliar la cultura islàmica amb coneixements provinents d’altres països, acollint noves idees que després treballaven per tal de perfeccionar-les. Una de les figures més destacades fou el metge musulmà Avicenna, que, seguint els passos de Galè, va escriure un tractat sobre els banys, els beneficis i les qualitats del massatge, el valor curatiu de la música, el son i el repòs.

Ja durant l’edat mitjana, període que per a Europa va suposar un fre a l’avanç científic i cultural, l’ús del massatge es va perdre totalment. En aquella època, en efecte, el cos era ignorat, amagat i martiritzat i qualsevol manipulació destinada a vigoritzar-lo i enfortir-lo es considerava una profanació. Pràctiques com ara el massatge, així doncs, van caure en oblit.

El segle XV va marcar l’inici d’una nova era, el Renaixement, que comportà una renovació profunda i la recuperació del massatge, camp en el qual, com en altres disciplines, es van començar a revisar els tractats antics. Personatges com ara Ambroise Paré, Lord Bacon i Paracels, entre molts altres, van donar un impuls decisiu al massatge, però no fou fins al segle XVIII que Pehr Henrik Ling, inspirant-se en un tractat xinès, fundà la gimnàstica sueca i classificà els moviments gimnàstics, entre els quals va incloure el massatge. A partir del segle XIX, la llista de professionals prestigiosos que hi van treballar es va anar ampliant amb noms com ara Mezger, Estradere, Dupuytren, Velpeau, Lander, Mitchell o Kellogg, que, amb la seva tasca, van contribuir al desenvolupament i al reconeixement del massatge com a teràpia alternativa.
A finals del segle XIX i principis del XX, el massatge es va començar a aplicar d’una manera científica i terapèutica. Amb aquest objectiu, se’n van estudiar les bases fisiològiques i es van diferenciar diversos mètodes i tècniques.

Arran de la mecanització, durant els últims anys han sorgit nous mètodes que inclouen l’ús d’aparells sofisticats.
Ara com ara, els diversos tipus de massatges existents es poden classificar en sis grans grups:

• Clàssic, occidental o suec i les seves variants (actua en el pla muscular)
• Específic (Cyriax, Nimmo...)
• Oriental (canals d’energia)
• Reflexogen
• Mecànic (substitueix la mà del terapeuta per altres elements)
• Noves tendències (estrès, tensió, fatiga...)